La revista

Tornar

Volum 5 número 3 Maig 2004

Cobertura: Capítol de "L´últim llibre de Sergi Pàmies.

Sergi Pàmies

Quaderns Crema
Cinquena reimpressió - Abril 2003
Barcelona

(Rev. Soc. Catalana Cardiol. 2004; 5: 141-143)

Començaré pel final perquè el principi és bastant trist: val la pena riure, cantar sota la dutxa, ajudar a obrir la porta a una dona que torna del supermercat carregada de bosses, olorar-nos els dits abans i després de, donar conversa als taxistes, entrar en una botiga i emprovar-nos roba que no podem pagar... Això ho penso ara, és clar, mentre recordo I´última part d´una història que potser escriuré algun dia i que arrenca la tarda en què, llegint el diari a la sala d´espera d´un metge, m´assabento que la novel.la ha mort. Ho diu, a les pàgines de cultura, la novel.lista que més admiro. Diu: «La novel.la ha mort», i, després de llegir-ho, me´n faig creus. El fet que, amb una immutabilitat de forense, una escriptora reconeguda certifiqui la mort de la novel.la em trasbalsa fins al punt de pensar a abandonar-ho tot, i, particularment, la novel.la que, des de fa dos anys, intento acabar. Per pair la notícia, recordo que miro al meu voltant i que em pregunto què hi faig, aquí. La resposta, lenta, arriba: sóc a la sala d´espera perquè, després d´haver-me demanat unes anàlisis i una ressonància, el metge m´ha convocat per comentar-ne els resultats. No he obert cap dels dos sobres que duc perquè em fa por. No tinc cap raó per pensar que em passa res. Em trobo bé. Els marejos i els vòmits de fa setmanes no s´han reproduït. La taquicàrdia, tampoc. Però no se sap mai. «Per si de cas, ens farem unes proves», va dir l´especialista fent servir una primer persona del plural que, si van mal dades només m´inclourà a mi. Per això he vingut, recordo, per sortir de dubtes, convençut que no he d´obrir els sobres i temorós de continuar llegint el diari on l´escriptora enterra la novel.la. Em suen les mans, com li passa a l´assassí de la història que, a empentes i rodolons, estic escrivint. Com a gairebé totes les sales d´espera, el paisatge és desolador. El paper pintat, el color de la catifa, els quadres amb escenes de caça, els gravats de la ciutat emmurallada, la tauleta damunt de la qual s´apilen les revistes rebregades i la tapisseria de les cadires competeixen en lletjor. Els metges decoren les sales d´espera així per tenir part de la feina feta, recordo que sospito. Si el diagnòstic és positiu, el sobrevalorem perquè acabem de sortir d´un paisatge que anul.la l´esperança i que con-trasta amb la lluminositat de la bata blanca del doctor. Si, per contra, és pessimista, no ens ve de nou, perquè ens sembla la conseqüència d´una decoració de la sala d´espera que no feia presagiar res de bo.

Deixo el diari damunt dels sobres, al seient de la dreta, perquè no vull tacar-lo de suor. Em miro les mans. M´agradaria ser capaç d´interpretar la malla de línies transversals i paral.leles, de la vida o del destí, de l´èxit o de la salut, però només aconsegueixo adonar-me que mai no m´havia mirat les mans durant tanta estona i que això deu voler dir alguna cosa. Tant de bo hi hagués algú a la sala amb qui conversar. Podria parlar d´esports, del temps, de política, de malalties, de qualsevol cosa. Fins i tot de temes més transcendents, com ara la mort de la novel.la –o, millor encara, de com es mor la llengua en què escric la novel.la–. Necessito obrir la boca, fer servir les paraules per descarregar la tensió que, d´una manera gradual, se m´acumula a les entranyes. Darrere de la porta de vidre fumat, veig la silueta de la infermera. Quan la sala és plena, aquestes anades i vingudes donen esperances als que hi estan asseguts. Ara que ja fa més de tres quarts que m´espero, en canvi, m´estremeixen. Dedueixo que l´anterior visita encara no deu haver sortit del despatx i que, tenint en compte l´estona que s´hi ha estat, per força han hagut de donar-li una mala notícia. Potser s´ha desmaiat, especulo. Igual com es desmaiaria la novel.la si, a la consulta d´un especialista, li anunciessin que s´està morint. Igual com jo vaig desmaiar-me quan, l´endemà de néixer la meva filla, van dir-me que patia un problema congènit, un cas entre un milió, així, sense donar més dades, camuflant el desconeixement sota un vernís de serenitat assajada, refugiant-se en un territori farcit de teoria i desert d´exemples pràctics. En aquell moment, mirant la porta de vidre, recordo que, d´entrada, la notícia del problema de la meva filla va esparverar-me i que vaig sentir com, provinent de les parets de l´estómac –esquinçant-les i obrint-se pas entre un mar de sucs gàstrics i de nervis–, un míssil d´esverament em va sortir disparat cap a l´esòfag, va travessar-me la gola fins a explotar-me a la volta del cervell i va obligar-me a tirar primer el cap enrere i, després, tot el cos, pum, cadira inclosa, cap a terra. Quan, mig estabornit i del tot esfondrat, vaig tornar a obrir els ulls, el metge continuava parlant del diagnòstic i deia que la meva reacció havia estat normal.

Normal.

És un adjectiu que m´exaspera, fins al punt que l´assassí de la novel.la que escrivia aleshores i que encara no he acabat es diu Normal, en part perquè d´alguna manera s´ha de dir i en part per l´al.lèrgia que em produeix aquesta paraula (gairebé tanta com «miscel.lània»). També recordo que, just després de reviure el desmai i d´avergonyir-me´n (perquè el protagonista de la situació era la criatura i no jo, perquè durant els segons que vaig perdre la consciència el metge potser va dir alguna cosa important, perquè no vaig pensar en els fills i en els pares que viuen situacions realment doloroses, ni en la mare que, al meu costat, convertia la responsabilitat en grandesa, perquè no s´hi val a amagar el cap sota l´ala quan van mal dades, en fi: per tantes coses), canvio de seient, travesso la sala d´espera en diagonal, m´apujo els mitjons, m´espolso els pantalons, em mossego les ungles i torno a comprovar si duc el telèfon portàtil. Sempre el porto connectat per si la cangur que s´ocupa de la meva filla m´ha de trucar.

M´agrada assegurar-me que tinc cobertura, que em trobarà si em necessita. Deu ser, també, una inquietud normal. L’he comentada amb altres pares i he constatat que l´angoixa pel que pugui passar als fills està molt estesa, però que, no sé per quina raó, ens costa confessar-la. Fins al punt que, a la novel.la que, en una llengua que es mor, encara estic escrivint, el personatge assassinat diu (cito de memòria): «Els fills són com una dotzena d´ous que un arrossega tota la vida, procurant no trencar-los, adaptant tots els moviments a la seva fragilitat, protegint-los de cops i sacsejades, fins que, un bon dia, un ou es trenca i en surt una bestiola que ja pot volar pel seu compte.» Jo encara sóc en la fase dels ous, recordo que penso. Un ou únic, un entre un milió, un cas com un cabàs, teoria pura, cap pare o especialista a prop amb qui compartir menes de tractaments, només el patiment de mirar-me les mans suades (i indesxifrables) i la impotència de no saber mai si actuo correctament, si tot això que els metges anomenen «normal» és tan normal com diuen o és només la manera de tranquil.litzar-nos tots plegats i de guanyar temps mentre la medicina –vinga, més de pressa!– avança. Sense venir a tomb, recordo que em pregunto què li passarà a la meva filla si les anàlisis i la ressonància confirmen que tinc alguna cosa. M´he acostumat a viure amb l´ai al cor, a especular que li passen coses a ella, però, de sobte, descobreixo l´angoixa d´imaginar-me-la bé, sana, feliç, i, en canvi, no ser-hi jo per veure-la, ni per ajudar-la, ni per barallar-m´hi o quedar-me callat, com em passa tan sovint quan la miro sense saber què dir-li (tantes inconfessables vegades, incapaç de vèncer una barrera que amb prou feines em permet adonar-me de tot el que podríem arribar a fer i a compartir si jo fos capaç de destruir-la, així, de cop –tan fàcil com sembla!–).

S´obre la porta. La infermera em diu que ja puc passar. Intento interpretar el seu somriure, llegir-hi alguna informació referida a la gravetat del pacient anterior. Però, concentrat a suportar una multitud de sediments cosmètics, el rostre de la infermera no comunica cap missatge. Entro al despatx. El metge m´encaixa amb la mà tova i, aleshores, recordo la primera vegada que vam encaixar, així, com si la seva mà fos un guant de làtex inflat amb gelatina. I que vaig sentir certa repugnància. Després, vaig estimar-me més suposar que les persones que han d´encaixar moltes vegades la mà se n´acaben atipant i, al final, converteixen la mà tova en un signe gremial, com si volguessin reservar-se l´energia de la mà, no per salutacions banals, sinó pel moment culminant, en aquest cas, quan el bisturí no pot fallar.

El despatx, il.luminat per un sol de tardor, contrasta amb la sordidesa de la sala d´espera. A les parets, una col.lecció de diplomes entre exhibicionistes i disuasoris, una fotografia del metge saludant el rei (també amb la mà tova?, em pregunto) i poca cosa més. L’austeritat de la decoració fa lluir encara més la quantitat d´or que l´especialista du al damunt: rellotge en un canell, polsera a l´altre, cadena al coll, anell a I´índex esquerre. Assegut davant seu, intento respondre correctament totes les preguntes que, per trencar el gel, se solen fer abans d´entrar en matèria. Finalment, l´especialista agafa els sobres, es posa les ulleres i llegeix els resultats de les anàlisis –«I´analítica», en diu–. A continuació, obre el sobre immens de la ressonància, gira la cadira, col.loca les proves damunt d´una placa iI.luminada, torna a mirar les anàlisis, fa «mmm» (un «mmm» imperceptible), truca a la infermera perquè li porti I´historial, torna a fer «mmm» (aquesta vegada, una mica més fort), mou els llavis mentre llegeix, instal.la de nou la ressonància damunt de la placa, la mira a contrallum, em pregunta si ja n´havíem fet alguna anteriorment, escolta com li dic que no, torna a mirar les anàlisis, les fica dins del sobre, desa la ressonància, anota alguna cosa en lletra il.legible a la part baixa d´una fitxa, es treu les ulleres i, com a cloenda a tota aquesta interminable coreografia de suspens, diu: «Normal. Tot és perfectament normal.»

Normal.

Com que plogui a la tardor. Com que faci fred a I´hivern. Com que et torni a la boca un dinar a base de raves, all i pebrot. Quan surto al carrer, recordo que, atrets per la lluminositat del meu somriure, se m´acosten venedors de loteria, harekrixnes, mormons, coloms, gossos abandonats, mosques ferides, fulles mortes i, finalment, un captaire. Li dono un bitllet de mil i l´abraço, incrèdul encara, i, per no deixar-me arrossegar per I´optimisme que m´ha produït la visita al metge, torno a mirar la pantalla líquida del telèfon portàtil, a veure si tinc cobertura. Tot i tenir-ne, truco igualment a casa per saber com està la nena, interrogo la cangur i em costa de creure que no hi ha cap problema, que la meva filla s´ho ha menjat tot («¿Tot, tot?», insisteixo) i que ara dorm com diuen que dormen els nens. I, després de penjar, m´adono que necessito aquest llast de responsabilitat, aquesta àncora de preocupació per no deixar-me anar, per no posar-me a volar, com si no volgués admetre que –tot i els núvols que, entre dos gratacels, s´acosten– val la pena riure, cantar sota la dutxa, ajudar a obrir la porta de l´ascensor a una dona que torna del supermercat carregada de bosses, olorar-nos els dits abans i després de, donar conversa als taxistes, entrar en una botiga i emprovar-nos roba que no podem pagar, i escriure, encara que sigui una novel.la que es mor, encara que sigui en una llengua moribunda.